A mig camí, amb claror: Imbolc, Candelera i fer espai al jardí
Aquest Imbolc he fet una corona amb mimosa, romaní, farigola i llorer, i l’he deixada fora per a Sta. Brígida. També hi he deixat una muselina, perquè la pogués beneïr mentre jo dormia. Són gestos petits, però adequats per a aquest moment de l’any: mig ritual, mig intuïció. Actes d’atenció oferts a una estació que encara no està preparada per respondre.
La primera lluna plena de febrer té una força especial. Porta una inquietud estranya, com un murmuri sota la pell, i alhora ens permet dormir profundament quan cau la nit. Potser és el cansament que deixa el treball fet amb les mans. Un dia llarg i intens al jardí: esporgar, tallar, netejar els parterres de plantes seques que els ocells i els insectes ja no necessiten. Fer espai.
Imbolc cau just a mig camí entre el dia més curt i l’equinocci de primavera. Els dies s’allarguen, però encara fa fred. La pluja sembla interminable. I tanmateix, hi ha moments —esclats de calor sobre la pell que em recorden que no m’ho estic imaginant.
Hi ha un despertar, un moviment subtil. Sovint es diu que Imbolc assenyala un gest profund de naixement. En les llavors enterrades sota la terra, hi ha vida en marxa: algunes ja desperten, d’altres encara no són visibles. Però alguna cosa està passant, sens dubte.
Som a la Candelera.
A mig hivern.
A mig camí.
Quanta esperança, quina il·lusió.
Tot just comencem la pujada per deixar enrera el fred. Les plantes que germinen o inclús floreixen ara son resistents o valentes —o totes dues coses alhora. Els hel·lèbors i els narcisos ho saben bé: miren a terra quan el gel els venç, i tornen a aixecar-se tan bon punt el sol toca les tiges.
Ah però, quan surt el sol! Quan surt el sol puc oblidar-me de tot això. Em quedo dreta a la cuina, amb una tassa de te a les mans, mirant com la llum escalfa els camps. La claror s’enganxa a les vores de les coses, i tot pren una qualitat lluminosa, gairebé irreal. Quan el sol hi és, l’ànima se m’enlaira.
Amb tanta conversa sobre despertars i moviments interns, pot venir de gust sembrar. A mi també m’ha passat —de fet, ho he fet. Només cal saber què convé començar ara, i recordar que el temps encara és incert, que el fred no ha dit l’última paraula. He sembrat pèsols d’olor i cobaea, i les anemones i els ranuncles ja estan germinant.
Hi ha senyals. I molta confiança. He vist la primera flor d’un pruner. Alguns narcisos Avalanche ja floreixen, i la mimosa és en flor. La seva olor em toca el cor —em va directa a l’ànima.
Estic preparant corones per compartir l’alegria, l’amor, l’escalfor. En un món que necessita tant d’amor, sigues qui dona. Comparteix la teva confiança. I si pots, respira l’aroma de la mimosa, i deixa que el sol t’acaroni la pell.
Són gestos petits, però se senten importants —una ofrena per a Brígida, i una confiança serena en el retorn de la llum.
