Reflexió de tardor: entre un Thanksgiving llunyà i la llum que arriba

Hi ha records que s’instal·len dins nostre com una llumeta que no s’apaga mai.
Moments d’una altra vida que continuen respirant, silenciosos, en algun racó del cor.
I cada tardor, quan el món parla de Black Friday, de descomptes i corredisses, jo torno inevitablement a un d’aquests records.

Fa molts anys, abans de ser mare, quan encara viatjava molt per feina i el món em quedava immens i obert, vaig tenir la sort de viure dos Thanksgivings seguits.
Dues experiències tan diferents que encara avui em sacsegen.

El primer va ser al Quebec.
Un Thanksgiving familiar, tendre, amb un aire que s’assemblava al nostre Nadal: taula parada, calideses senzilles, aquella sensació de pertànyer encara que fossis lluny.
Va ser com rebre una abraçada suau en un lloc desconegut.

El segon… el segon va ser a Nova York.
Sola, treballant, en una ciutat que sempre va de pressa.
Aquell dia de festa vaig decidir caminar, simplement caminar, i sense saber com vaig acabar entrant en una església de Harlem, enmig d’una missa de gospel.
Era l’única persona blanca en aquell espai ple de veu, pell i ànima.
I allà, immersa en un cant que encara avui em posa la pell de gallina, vaig acabar abraçada a un home enorme, un gegant dolcíssim, plorant tots dos d’una emoció que no tenia paraules.

Després vam sortir al carrer a repartir menjar a persones que vivien sense sostre.
Fins ben entrada la tarda, aquell Thanksgiving va ser això: comunitat, humanitat, compartir.
I quan tot va acabar, vaig caminar fins a Central Park.
I allà, entre arbres i aire fred, vaig digerir tot el que havia viscut:
la sorpresa, la gratitud, la sensació —tan profunda— de ser una més, sense preguntes, sense filtres, sense prejudicis.

Aquell dia vaig prendre una decisió:
mentre pogués, voldria celebrar el Thanksgiving a la meva manera.
No per la tradició, sinó pel sentiment:
el d’agrair, el de compartir, el de reconèixer-me en els altres i deixar que els altres es reconeguin en mi.

I cada any, quan arriba aquest moment del calendari, el record torna.
I jo m’assec, miro la terra adormida, i agraeixo.

Perquè el camp també m’ho ensenya.
Mentre arriben els correus de descomptes del Black Friday, mentre el món corre i acumula, la natura em parla d’una altra cosa:
d’arrels que descansen, de llavors que esperen, de processos que no es poden forçar.

Thanksgiving m’ha ensenyat a agrair.
El camp m’ha ensenyat a esperar.
I el Nadal em recorda que la llum torna sempre, encara que ara els dies siguin breus i freds.

Per això aquest any, aquí a Flox, voldria reivindicar un Nadal diferent:
un Nadal lent, proper, sense soroll.
Un Nadal de gestos petits, de rams que fan olor de vida, de taules on hi càpiguen totes les emocions.
Un Nadal que s’assembli més a aquell dia a Nova York:
on ningú et pregunta “d’on véns?”,
sinó “tens gana? estàs bé? seu amb nosaltres.”

Això és el que vull per aquest final d’any.
I potser també és el que desitjo compartir amb tu:
una mica de calma, una mica de llum i una mica de veritat.

Si aquestes paraules t’han arribat d’alguna manera, m’agradaria imaginar que, en algun punt del mapa, estem totes caminant sota el mateix capvespre.
Gràcies per fer camí amb mi, encara que sigui només amb els ulls i el cor.

Susanna

---